shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià • núm. 5 | 2018

PATRIMONI Panorama diacrònic de les fortificacions del Segrià

Joan-Ramon González Pérez pàg. 12-18 Cap d’Arqueologia de la Diputació de

RESUM ABSTRACT Els castells són un dels elements patrimonials Castles are one of the most important heritage més destacats del paisatge de qualsevol territori. elements of the landscape of any territory. The La comarca del Segrià no podia ser menys, tot region of the Segrià could not be less, although i que adaptant-se a la seva morfologia trobem adapting to its morphology we found fortifications fortificacions des de l’edat de bronze fins al segle from the age of bronze to the 20th century. xx. Construccions que compten, la majoria, amb la Constructions that count the majority with màxima consideració patrimonial al considerar-se the maximum patrimonial consideration when Bé Cultural d’Interès Nacional i que són una part considering Cultural Good of National Interest and fonamental de la nostra Història. that are a fundamental part of our History.

PARAULES CLAU KEYWORDS Castell, vila-closa, fortalesa, fossat, torre, muralla. Castle, town-close, fortress, moat, tower, wall. PATRIMONI 13

son la vall del Segre i els plans de la depressió nord-oriental de INTRODUCCIÓ l’Ebre ( i Llitera) farà que tingui protagonisme en la majoria de conflictes que assolaran el territori. La Guerra dels Segadors Com una mena de complement a l’article presentat a les iv donarà el gran canvi a la imatge fortificada de la capital del Segrià, Jornades d’Estudis del Segrià celebrades a l’any 2016, apareixeran reforços de les muralles medievals i s’enderrocarà he volgut fer, en les presentades a Alcarràs el passat any, unes el barri de la Suda que envoltava la catedral per tal de bastir amb reflexions globals sobre el món de les fortificacions en la nostra les mateixes pedres una gran fortalesa, una autèntica ciutadella comarca, però la veritat és que aquest és un tema que sempre ha que amb la guerra de Successió assolirà la dimensió que avui té, tingut una especial atracció per a mi. envoltant la vella catedral medieval, que, convertida en quarter de la tropa, mantindrà si més no la seva volumetria, cosa que no La necessitat que té l’home de protegir-se contra visitants no vol- podrà dir-se del palau reial, que al destinar-se a polvorí minvarà per guts és gairebé tan antiga com la pròpia espècie, si bé és a partir les voladures dels anys 1812 i 1936 la seva grandària fins a restar del neolític quan el sedentarisme porta a bastir unes proteccions reduït a gairebé la quarta part de la seva dimensió original. prou sòlides per tal que els potencials atacants s’ho pensin dues vegades. El que bàsicament cal fer és posar un obstacle que La darrera guerra civil, que d’abril a desembre de 1938 mantindrà barri el pas de l’enemic i que dificulti l’accés a l’espai a defensar. el Segre com a front entre els dos exèrcits, aportarà la construcció Com més contundent sigui la barrera més gran serà l’efecte de de refugis antiaeris i de nius de metralladores, visibles alguns dissuasió que ajudarà a sentir-se més segurs. Un tancat fet de encara en el tossal principal de Lleida o escampats pel camp. fusta, terra o pedra esdevé un primer mur defensiu, completat amb un fossat al davant que el reforci; si donem més amplada i també més alçada o fondària, respectivament, podem assolir una bona fortificació. Solament caldrà afegir d’altres complements DIACRONIA DE LA que l’home ha anat ideant al llarg dels segles per intentar fer més FORTIFICACIÓ SEGRIANENCA inexpugnables les fortaleses, a les quals, si —com és també habi- tual— es basteixen a més en indrets enlairats, s’aconseguirà molt Avui per avui les fortificacions més antigues que podem trobar en bé l’objectiu de donar seguretat als seus constructors, esdevenint la comarca del Segrià són del Bronze final, amb una cronologia al a la vegada referents en el paisatge i una mostra del poder dels voltant del 1100 a.C.; són al municipi d’ els dos exemples grups humans que les feren. coneguts. Per una banda està el poblat de Genó, que esdevé una autèntica vila-closa prehistòrica i molt probablement també la Lògicament però els atacants sempre han buscat la forma d’en- més antiga de Catalunya (fig. 1). Per una altra està el de Carratalà; trar en aquells recintes, i per això s’han dissenyat màquines capa- tot i que no excavat completament, sembla que el petit assenta- ces de trencar o superar l’obstacle que els ho impedeix. Al llarg ment té els habitatges en disposició radial respecte al punt més alt, del temps les fortaleses i l’armament han evolucionat plegats per on s’insinua una torre circular de basament ciclopi. tal de complir amb eficàcia la seva funció. Primer les muralles es feien més altes, es reforçaven amb moltes torres i, quan calia, es feien d’altres de paral·leles que fessin més difícil la seva destruc- ció o conquesta. L’aparició de l’artilleria fa que els murs verticals hagin d’adaptar-se a la força de la pólvora: les defenses passaran de guanyar alçada a ser cada cop més amples i les parets exteriors s’inclinen. L’arribada de l’aviació tornarà a ser un nou revulsiu que obligarà a soterrar la majoria de les estructures on els soldats lluitaran per contrarestar l’atac enemic.

La ciutat de Lleida pot ser un bon exemple de l’evolució de les fortificacions segrianenques: no sabem res de com seria la des- coneguda Iltirda, que es creu situada dalt del turó de la Seu Vella, mentre que la romana Ilerda ens ha mostrat un petit fragment de la muralla que la tancaria per l’oest ja en el segle i a.C., que recorda Fig. 1. El poblat de Genó (Aitona). Una vila-closa prehistòrica amb l’impressionant recinte de Tàrraco. Medina Larida tindrà la seva trinxeres republicanes de 1938 . Foto 8Kto/Arqueologia de la Diputa- ció de Lleida. muralla perimetral que baixaria de l’alcàsser que hi hauria al capda- munt, igual que la Lleida cristiana que ampliarà amb nova muralla Amb l’edat del Ferro les defenses esdevenen una realitat gene- l’espai construït i substituirà la fortificació andalusina pel castell ralitzada; poques evidències tenim d’aquesta etapa si no és per del Rei. La situació de la ciutat en la cruïlla de camins naturals com l’existència de fossats com a la Serra del Calvari (La Granja d’Es- shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià • núm. 5 | 2018 carp) o el de Carrassumada (), aquest excavat al-Himyarí, encara que també feien refugis soterranis o sirdab com parcialment (González i Medina 2012) per comprovar que ja el que es conserva, gairebé inèdit, als Castellots de . També en època ibèrica estaria parcialment emplenat (fig. 2). trobem estructures quadrades dalt dels tossals com als Budells, de , o les dues torres trobades en l’excavació realitzada al tossal de Solibernat, a Torres de Segre, les quals protegirien cadascun dels costats de l’establiment rural i que ja foren destruïdes a l’arribada dels cristians a mitjans del segle xii (Rovira et al. 1997).

Fig. 2. El fossat ibèric de Carrassumada (Torres de Segre) amb restes d’un mur defensiu al costat esquerre. Foto de Josep Ignasi Rodrí- guez/Arqueologia de la Diputació de Lleida.

Aquest sistema defensiu es generalitza durant el període ilergeta i pràcticament tots els assentaments en tenen: Valleta del Valero i Era del Tigo, tots dos a ; la Punta del Calvari (González i

Peña, 1991), a la Granja d’Escarp; Puig Pelegrí (Pena i Vazquez Fig. 3. La torre andalusina del Mas del Violí o de l’Algorfa (Seròs). Foto de 2001) o Tossal de Moradilla (González i Peña, 1991), a Joan-Ramon González/Arqueologia de la Diputació de Lleida. Lleida; cal pensar que almenys per la banda del poblat el fossat tenia el complement d’una muralla com passa a l’emblemàtic Probablement la fortificació que hi hauria al tossal dels Morts Gebut de Soses. Tampoc podem descartar que moltes d’aquestes d’ formaria part del sistema defensiu de la ciutat de Lari- defenses hi tinguin ja un clar precedent en l’edat del Ferro, però da, que definitivament va ser conquerida l’any 1149 González( cal excavar molt encara per a poder concretar aquest aspecte. et al. 1986), com també seria la millor coneguda del tossal de la Capirutxa de la Saida almacellenca; el castell de Gimenells, molt D’època romana, a excepció del petit tram trobat vora la Porta reformat en segles posteriors i que està, com el castell de Sunyer, del Lleó del Tossal de la Seu Vella de Lleida (Payà 2005), no molt modificat al bastir el dipòsit d’aigua del poble, un destí força en tenim cap altra evidència defensiva. Està pendent de po- sovint patit per tantes fortaleses. der trobar algun dia restes dels campaments que els exèrcits contendents feren durant l’estratègica batalla d’Ilerda de l’any 49 Amb el domini cristià el sistema defensiu canviarà, Lleida ampli- a.C. Del moment visigòtic poca cosa en sabem i, respecte al gran arà la seva muralla i com a complement del castell reial a l’altre referent que és el jaciment de Bovalar a Seròs, sembla avui que tossal apareixerà l’interessant castell templer de Gardeny (Gon- podem descartar-hi la construcció d’algun tipus de defensa. zález 2003a); monjos guerrers que també bastiren un altre a , del qual també hi ha encara restes. Probablement però No passa el mateix amb l’època andalusina. Tenim castells o husun el millor conservat del Segrià és el de Sarroca amb l’emblemàtica com el de Gebut (Soses), no excavat però on es pot apreciar la torre gòtica (fig. 4), seguit per l’interessant castell dels Montcada planta rectangular amb l’eix principal orientat nord-sud i sengles d’Aitona, de planta triangular i separat de l’altiplà veí per un gran torres quadrades en els vèrtexs, així com al mig dels extrems llargs; fossat; les torres cilíndriques de base atalussada ja indiquen aquestes defenses són de base de carreus i el capdamunt de tàpia l’avançada cronologia de la fortalesa. que farceix tot el gruix. Probablement les estructures defensives més ben conservades són les diverses torres (Eritja 1998) que encara podem trobar per la comarca com la del Mas del Violí o de l’Algorfa (Seròs), de planta rectangular i feta de carreus ciclopis (fig. 3), cosa que en les primeres referències historiogràfiques va fer que es cre- gués erròniament que era d’època ibèrica; són gairebé quatre metres d’alçada i per sobre tindria una elevació en tàpia que podria doblar aquella mida, com també seria la d’Avinganya (Seròs), de carreus més petits i planta rectangular més gran, que sembla correspondre a una cronologia posterior. Aquestes torres tindrien una forma com la que mostra encara el Pilaret de Santa Quitèria, a la veïna , i era Fig. 4. La poderosa imatge del castell de Sarroca, abans de la llasti- mosa destrucció del fossat. Foto de Joan-Ramon González/Arqueo- la defensa bastida per la població que ocupava l’horta segons ens diu logia de la Diputació de Lleida. PATRIMONI 15

Pràcticament tots els pobles del Segrià tenien una torre o un castellet com a origen del nucli urbà, alguns ja d’època andalu- sina, d’altres del moment clarament cristià. Moltes d’aquestes construccions han desaparegut i solament resten fragments ceràmics que recorden el seu emplaçament, com el d’Alfarràs o el de Soses; en el millor dels casos s’hi conserven alguns elements constructius com el de Castellnou, a tocar de Vilanova de Segrià, o el del Vilot de Sucs (fig. 5). També hi perviuen els topònims com a nom dels pobles actuals, o Torre-serona per exemple, o com a testimoni de la seva ubicació com als carrers de Benavent, de vegades reforçat per una suggeridora topogra- fia com a Seròs. Hi ha un vell enigma amb la documentació que parla del castell d’Escarp que dominaria l’aiguabarreig Cinca-Se- gre, però que no ha tingut cap contrastació arqueològica a hores Fig. 6. L’impressionat mola del palau Montcada de Seròs. Foto de d’ara. Ordes religioses bastirien també fortaleses com a Torres de Joan-Ramon González/Arqueologia de la Diputació de Lleida. Segre o la de les monges hospitalàries d’, que conserva part del recinte, considerat equivocadament d’època andalusina, Els pobles però tenien també la necessitat de sentir-se segurs i format per un basament de carreus encoixinats i elevació dels això passava per esdevenir una vila-closa, la qual resta en la trama murs de tàpia. Ja més com a residència senyorial que com a de- urbana de molts pobles com a origen del nucli habitat: Alguaire, fensa estaria el casalot de , concebut per aixoplugar Rosselló, , , Puigvert de Lleida, Alfés, els monjos d’Escala Dei (González i Medina 2011). D’aques- Montoliu, , Torrebesses, , Alcarràs o Seròs, ta transformació de les fortificacions en cases residencials tenim on fins fa poc es conservaven els dos muntants de la porta dove- el bonic exemple d’Albatàrrec, reformat amb criteris historicistes llada que tancava per l’est el poble (fig. 7), avui malauradament a mitjans del passat segle, o el de Raimat, datat als inicis del reduït al del costat dret, ja que l’esquerre fou destruït no fa gaire segle xvii, o la gran edificació coneguda com el Palau Montcada al bastir una nova casa. de Seròs (fig, 6), en alarmant estat de ruïna però que indica clarament la tendència de la noblesa que a finals de l’edat mitjana modificaven les seves velles fortaleses, ja totalment obsoletes, en residències confortables atansant-se el més possible a autèn- tics palaus. En aquest sentit, el cas dels Montcada al Baix Segre resulta curiós, ja que opten per abandonar el vell castell d’Aitona i bastir una gran edificació a Seròs. No podem oblidar el palau dels bisbes d’Aspa, del que podem dir que, tot i que ja dona una imatge menys «militar», la seva situació dominant sobre el riu Set és totalment d’un castell senyorial.

Fig. 5. La cambra semisoterrània del castellet del Vilot de Sucs. Foto Fig. 7. Els muntants del portal de la vila-closa de Seròs, abans de la de Joan-Ramon González/Arqueologia de la Diputació de Lleida. destrucció del de la dreta. Foto de Joan-Ramon González/Arqueolo- gia de la Diputació de Lleida. shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià • núm. 5 | 2018

Un recinte murat de forma circular es dedueix veient la trama correspon a una construcció especialment bastida per esdevenir urbana de Torres de Segre o la de , on a més hi ha restes una estació del telègraf òptic militar (González et al. 1999) del doble recinte de muralla: la vila-closa primitiva i l’expansió que comunicava Barcelona amb Lleida, estant la d’aquesta ciutat feta per la banda meridional (Rodríguez i González 1994), al castell del Rei o de la Suda. recentment retolat per a millor comprensió dels visitants.

Les fortaleses amb baluards són la resposta a les noves armes que arriben amb les guerres modernes a partir del segle xvii, deixant totalment obsoletes les velles fortificacions medievals. Lleida, com a ciutat important del principat i que amb la guerra dels Segadors passa a estar situada en la nova frontera franco-es- panyola, bastirà les noves defenses, destruint el barri noble de la Suda i deixant la Seu aïllada de la resta de la ciutat i facilitant així la seva conversió en caserna a partir de 1707, tal com passa també amb el castell del Rei (Gil et al. 2007), que esdevé magatzem i polvorí de la nova ciutadella, que amb quatre grans baluards (González i Sáez 2013) és una de les fortificacions Fig. 9. La torre del telègraf òptic del tossal de Moradilla (Lleida). Foto més impressionants d’època moderna a Catalunya (Gil et al. de Joan-Ramon González/Arqueologia de la Diputació de Lleida. 2002), tal com es posa en evidència en la poderosa Punta de Di- El segle xx semblava que portaria la fi de les fortaleses, si més no amant (fig.8). El castell de Gardeny esdevindrà un fort clau per això va ser cert en el sentit de tal com havien existit fins aleshores, ja complementar la defensa de la ciutat per l’oest, amb dos reduc- que la Guerra Civil aportà un nombre important de construccions tes, avui desapareguts, en els apèndixs occidentals del tossal: el defensives, perquè des del mes d’abril al de desembre de 1938 el del Pilar i el de San Fernando. La muralla medieval de la mateixa riu Segre va esdevenir front de guerra entre l’exèrcit franquista i el ciutat tindrà també un progressiu reforçament amb baluards que republicà. Les dues línies fortificades que solcaren les dues bandes no van impedir la seva conquesta pels exèrcits assetjadors. fluvials eren formades per una trinxera que pràcticament sense so- lució de continuïtat recorria tot el front amb nius de metralladores com a elements especialment forts situats en punts especialment estratègics (González i Rodríguez 1991). Tot i que s’han per- dut moltes d’aquestes defenses, en trobem encara una bona quan- titat, especialment pel costat esquerre del riu, on l’Exèrcit Popular es preparava per a resistir. De nord a sud trobem restes interessants des de la mateixa , passant pel tossal de la Nora, el tossal dels Morts d’Alcoletge —on s’ha recuperat magnífica- ment la xarxa i s’ha complementat amb el Centre d’Interpretació Fig. 8. La magnífica Punta del Diamant, l’extrem occidental del baluard del Rei del Castillo Principal de Lleida o ciutadella del Turó de la Guerra Civil Ermengol Piró—, prop del Polígon del Segre, de la Seu Vella. Foto de Joan-Ramon González/Associació Amics de Camí de Granyena, Montoliu (avui al mateix mig del riu), Genó la Seu Vella de Lleida. (Aitona), cap de pont de Seròs, el Fortí de Pedro i l’ermita de Sant A excepció de la fortificació bastida a la banda oest del monestir Jaume a la Granja d’Escarp, per citar els exemples més notables. En medieval de Sant Joan d’Alguaire, visible en gravats de l’època i una segona sèrie de punts ja més llunyans trobem el conjunt del avui a l’espera de poder ser corroborada pels treballs arqueolò- tossal de Moradilla, la Femosa, Puig Pedrós, Sunyer, Torrebesses gics recentment endegats, res més tenim a la comarca. (González i Medina 2011) i les específiques del camp d’aviació d’Alfés, o les notables i espectaculars d’, ja dominant l’Ebre. Al segle xix es bastirà a Almenar el denominat avui castell dels Per la banda dreta, és a dir, les del bàndol guanyador, n’hi ha a Moros, format per una torre cilíndrica envoltada per un recinte Roques de Sant Formatge (Seròs), Carratalà i Montfiu (Aitona) i rectangular de pedra amb espitlleres pels fusellers, de la qual avui mateix turó de la Seu Vella de Lleida, si bé aquestes no són encara es conserva l’angle sud-oest. Probablement però d’aquesta cen- clarament atribuïbles a un o un altra exèrcit. túria tenim l’emblemàtica torre quadrada del tossal de Moradilla, al terme de Lleida però propera als Alamús, la qual recorda les Resulta curiós com les del costat franquista es coneixen menys i velles torres de guaita medievals, envoltada per un fossat, amb la majoria són solament la rassa i el refugi soterrani de la trinxera. la base atalussada i amb les espitlleres pels fusells (fig. 9), la qual És una traducció de l’esperit que dominava cada exèrcit? Un, disposat a llençar-se a l’atac; l’altre, disposat a resistir... PATRIMONI 17

EL CAS D’ALCARRÀS CONCLUSIÓ

Ja que la jornada cinquena se celebra en la segona localitat Tot i que el Segrià és una comarca de la plana, té un interessant del Segrià, podem dedicar-li una mica més d’atenció. Alcarràs passat fortificat que arranca al bronze final i es consolida a l’èpo- naixeria a l’empara d’una petita fortificació situada al capdamunt ca ibèrica, sobretot amb l’excavació de fossats protectors dels de la vila, per sobre de l’església, i el topònim de plaça del Fortí murs que protegien les poblacions. sembla ser un record d’aquella primitiva fortalesa que estaria de- fensada a ponent per un fossat que avui esdevé un curiós carrer Tot i que en època medieval la frontera cristiana-andalusina conegut com el Collet. A l’oest d’aquest element apareixeria una anava avançant més al nord entre el segle x i el segle xii, a vila-closa adaptada a l’estreta serra, amb un carrer central que mitjans d’aquesta darrera centúria tot el territori passa a mans avui es diu de Vistalegre, amb un sitjar a la banda oest que testi- cristianes. Llavors es posa de manifest que moltes de les defenses monia el nom del carrer que aniria fora del recinte clos, i amb un bastides pels àrabs esdevenen nous castells, que a partir del xiv pou de gel, ara en procés de recuperació, a la banda nord, avui aniran perdent el valor defensiu per buscar confortabilitat per als carrer dels Timons. seus senyors (González 2003b) . Els palaus aniran substituint les velles fortaleses però amb l’època moderna i la marxa de la El castell creixeria amb una fortalesa-palau de mida gran i la noblesa s’aturen aquestes construccions i especialment les noves població s’estendria per la plana immediata bastint l’església vella, armes basades en la pólvora i la necessitat dels estats de mantenir avui localitzada quedant visitables les seves restes en el fossar la seva hegemonia respecte dels veïns motivarà conflictes de vell. Al segle xviii la necessitat de bastir un nou temple provocà gran volum que faran bastir fortaleses tan grans com el Castillo l’aprofitament de les pedres del castell i de l’estructura de base Principal de Lleida, una ciutadella per defensar l’oest del territori com a fonamentació de la nova parròquia barroca. català... Mentrestant les poblacions petites s’han organitzat buscant la simple defensa agrupant les seves cases de manera que feien un tancament exterior i reduïen els accessos; són les nombroses viles-closes que es conserven en la trama urbana de molts pobles segrianencs i algunes, amb el nom de la Vileta, com a Artesa o Torrebesses, encara viuen per recordar el seu origen. Aquelles poblacions amb més recursos bastiren una muralla urbana igual que la ciutat principal, com és el cas de Maials. Testimonis escadussers del segle xix ens recorden que som a un territori on les guerres carlines tingueren protagonisme, com definitivament ho va ser la darrera Guerra Civil i el llarg front de nou mesos que emprà el Segre com un fossat natural per separar els dos exèrcits contendents.

El segle xxi semblava que ja marcaria una desaparició total de la Fig. 10. Vista aèria del primitiu nucli d’Alcarràs. La vila-closa (blau) necessitat de fortificar-se, però vet aquí que l’1 d’octubre de 2017 amb el carrer central, el fossat (marró) del primitiu castell (vermell), el qual posteriorment es desplaça al peu de l’elevació (verd).Foto de va caldre bastir parapets metàl·lics amb tractors per defensar un Joan-Ramon González/Arqueologia de la Diputació de Lleida. espai tan fonamental com les escoles on s’ensenyava al món el que és la democràcia... shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià • núm. 5 | 2018

BIBLIOGRAFIA1

Eritja (1998): Xavier Eritja, De l’Almunia a la Turris: organització de l’espai a la regió de Lleida (segles xi-xiii), Lleida, Universitat de Lleida.

Gil et al. (2002): Isabel Gil, Ana Loriente, Montserrat Molins, Marta Morán i Xavier Payà, «Darreres aportacions arqueològiques al coneixement de la ciutat de Lleida en època moderna», Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 11-12 (2001-2002), p. 359-388.

Gil et al. (2007): Isabel Gil, Ana Loriente, Xavier Payà i Josep Lluís Ribes, El conjunt monumental de la Suda: el castell reial i les restes arqueolò- giques del seu entorn, Lleida, Ajuntament de Lleida.

González (1991): Joan Ramon González, «Passejada arqueològica pel Vilot de Sucs», dins Cròniques de Sucs, Lleida, Ajuntament de Lleida, p. 12-23.

González (2003a): Joan Ramon González, «Gardeny, joia templera», dins 700 anys després: els cavallers del Temple o la vigència d’un mite, Sabadell, Fundació Caixa Sabadell, p. 51-59.

González (2003b): Joan Ramon González, «Els castells del pla i de la regió de Lleida», dins Antoni Pladevall (dir.), L’art gòtic a Catalunya: Arquitectura, vol. iii (Dels palaus a les masies), Barcelona, Enciclopèdia Catalana, pp. 259-262.

González et al. (1986): Joan Ramon González, Juli Markalaín, Daniel Rubio i Juan García, «Fortificacions entre Lleida i », dinsFortale - ses, torres, guaites i castells de la Catalunya medieval (annex 3 d’Acta histórica et archaeologica Mediaevalia), Barcelona, p. 53-112.

González et al. (1999): Joan Ramon González, Josep-Ignasi Rodríguez i Daniel Rubio, «Els testimonis arqueològics del telègraf òptic entre Lleida i la Panadella», dins Arqueologia de la Comunicació. Actes de les IV Jornades d’Arqueologia Industrial de Catalunya (Girona, 6, 7 i 8 de novembre de 1997), Barcelona, Enginyers Industrials de Catalunya – Marcombo Boixareu, p. 591-609.

González i Medina (2011): Joan Ramon González i Josep Medina, «Intervenció arqueològica al castell i a la plaça de la Vileta de Torrebesses (El Segrià)», dins Actes del IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya (Tarragona, del 10 al 13 de juny de 2010), vol. II, Barcelona, ACRAM, p. 641-652.

González i Medina (2012): Joan Ramon González i Josep Medina, «El fossat de Carrassumada (Torres de Segre, Segrià, Lleida)», Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 21, p. 129-140.

González i Peña (1991): Joan-Ramon González Pérez i José Luis Peña Monné: , dins Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica, Manresa, 6-9 de desembre de 1990. Manresa, Centre d’Estudis del , p. 219-225.

González i Rodríguez (1991): Joan Ramon González i Josep-Ignasi Rodríguez, «Una aportació a l’Arqueologia Contemporània de Catalunya: L’arqueologia de la Guerra Civil a la Vall del Segre», dins I Jornades d’Arqueologia Industrial de Catalunya, L’Hospitalet de Llobregat, Ajunta- ment de L’Hospitalet – Museu de L’Hospitalet, 1988, p. 294-307.

González i Sáez (2013): Joan Ramon González i Guillem Sáez, «Comentario a la aparición, desarrollo y conservación de la fortificación aba- luartada de la ciudad de Lleida», dins Manuel Nóvoa i Francisco Segovia (coord.), El arte abaluartado en Cataluña: Estrategia de defensa en el siglo xviii, Madrid, Ministerio de Defensa, p. 285-313.

Payà (2005): Xavier Payà, «Primers indicis fundacionals de la ciutat d’Ilerda en època republicana tardana», Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 14, p. 323-324.

Peña i Vázquez (2001): José Luis Peña i Maria Pilar Vázquez, «Estudio geoarqueológico del yacimiento de Puig Pelegrí (Segriá, Lleida)», Revis- ta d ‘Arqueologia de Ponent, núm. 10, p. 277-291.

Rodríguez i González (1994): Josep-Ignasi Rodríguez i Joan-Ramon González, «Els testimonis materials d’època medieval i moderna», dins Joan Martí i Aresté i Francesc Sales i Piñeiro (coord.), Maials: Història de la vila i del seu terme, vol. I (De l’Antiguitat al segle xviii), Ajuntament de Maials, p.147-162.

Rovira et al. (1997): Jordi Rovira, Àngels Casanovas, Joan-Ramon González i Josep-Ignasi Rodríguez, «Solibernat (Lleida, Catalunya), un asentamiento rural islámico con finalidades militares de la primera mitad del siglo xii en el N.E. de la Península Ibérica», Archéologie Islamique, núm. 7, p. 93-110.

1 La bibliografia citada és la que fa referència a estudis específics sobre les fortificacions. Evidentent hi ha una extensa bibliogra- fia amb referències als castells de cada poble que podem trobar en les diverses monografies existents; igualment en el volum xxiv de la Catalunya Romànica (El Segrià, Les , El Pla d’Urgell, La , L’Urgell), editat per Enciclopèdia Catalana (Barcelona, 1997), trobem moltes dades documentals i específiques dels castells de la comarca.