ciutat, patrimoni, memòria núm. 36 / , novembre 2009 Coordinació: Antoni Mayans i Xavier Puigvert • Edició: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Arxiu Comarcal de la Garrotxa OPINIÓ / LA INTEGRACIÓ LINGÜÍSTICA DELS NOUVINGUTS

El panorama lingüístic d’Olot ha diversos organismes. Tan sols al Ser- una llengua petita i poc útil”, “És una canviat ens els darrers anys de forma vei de Català d’Olot-la Garrotxa hi ha llengua difícil”, “Els nouvinguts no importantíssima. Només cal passejar inscrits, en aquest primer quadrimes- l’entenen”, etc. Segurament, de mane- pel carrer per adonar-se que de les tre del curs, 270 alumnes d’origen es- ra molt inconscient, nosaltres mateixos poques llengües que eren habituals a tranger; aquí caldria sumar-hi els que som portadors i transmissors d’aques- la ciutat uns anys enrere hem passat també estudien al Centre de Formació tes idees, fruit de la poca autoestima a un univers multilingüe, que el 2006 d’Adults o a través d’altres organismes, lingüística, i això no afavoreix la inte- ja comptava amb més de vuitanta llen- així com també tots els participants en gració lingüística en català. gües documentades. Això implica que el Voluntariat per la llengua. La xifra Finalment, queda el sector privat, el nombre de visions del món a Olot és sorprenent i positiva, com també un dels àmbits on encara hi ha molta ara és molt més divers. ho és el fet que cada vegada hi ha més feina per fer i on costa més arribar. Si És obvi que aquest canvi, inespe- alumnes d’origen estranger que estu- bé ja s’han començat alguns projectes, rat i ràpid, ens ha fet plantejar moltes dien cursos de nivells més alts. encara és un dels àmbits on cal presti- qüestions lingüístiques que segurament Aquest interès, però, ha de comp- giar més la llengua, cal fer-la més evi- no teníem del tot ben resoltes o estruc- tar amb la complicitat d’altres àmbits. dent, més útil i més habitual. turades, i ha servit per preguntar-nos En primer lloc, en l’apartat institucio- Així doncs, la societat d’acollida una vegada més quin ha de ser el paper nal les campanyes i actuacions pro- té un paper primordial a l’hora d’oferir de la llengua local en aquest univers i mogudes van orientades a promoure els models lingüístics propis d’aquella com reben i perceben aquests nous ciu- l’ús del català a través de la formació comunitat de parlants i de fer-los visi- tadans la realitat lingüística olotina. d’aquestes persones, de la incidència bles per tal que les persones que arri- Jo crec que arribats a aquest punt en diversos sectors estratègics i també ben de nou s’adonin de quina o quines hi ha un element clau, no solament per en l’ús habitual del català entre tots els són les llengües que es valoren i que al cas del català, sinó per a totes les parlants. Cal continuar en aquesta línia es prestigien en aquella comunitat. Al llengües. Es tracta de com la societat i presentar el català com una llengua de mateix temps, també és important que d’acollida té assimilades o catalogades prestigi, atractiva i viva, si més no per a es faci visible i es valori la diversitat de les llengües del seu territori. Aquest un part important de la població. llengües que conviuen a la ciutat. Això fet és cabdal perquè aquestes societats En segon lloc, podem posar l’èm- ajudarà a fer créixer l’interès dels nou- acollidores puguin transmetre el seu fasi en els ciutadans i fer-los copartí- vinguts pel lloc on viuen, per la seva pensament lingüístic. cips d’aquest procés d’integració. En gent i per la seva llengua. Si ens mirem algunes dades, ens aquest sentit, crec que els parlants hem La llengua local ha de jugar un pa- adonarem de l’interès que hi ha per de desacomplexar-nos una mica de les per important en la vida comunitària part de les persones d’arreu del món nostres actituds lingüístiques i convidar quotidiana i cal potenciar-la com a fet que avui viuen a la comarca per apren- les persones estrangeres a aprendre la diferencial i com a part del patrimoni dre el català. Tot i que a vegades només llengua (com podem fer-ho millor que lingüístic mundial. De fet, on es parla- és una declaració d’intencions, és cert parlant-los en la nostra?). Precisament, rà i on s’ha de promoure el català, si que hi ha un bon nombre de persones és aquí on cal reflexionar sobre quins no és aquí? adultes estrangeres que s’inscriuen als són els prejudicis que nosaltres matei- cursos de català que s’ofereixen des de xos tenim sobre la nostra llengua: “És El o i Do m í n g u e z Po r ta b e l l a

ANIVERSARI / CENTENARI DEL PRIMER GABINET D’ELECTROTERÀPIA L’abril de 1909 obria a Olot el patologies cancerígenes i respiratòries. Gabinet d’Electroteràpia dels doctors Les instal·lacions del gabinet, si- Eveli Barnadas i Vila (Olot, 1870- tuades al número 4 del carrer de Sant , 1950) i Jaume Gassiot i Tomàs, i que els metges titulars consi- Magret (Olot, 1876-1959), el primer deraven “a l’altura de qualsevulga de de les comarques gironines i dels pri- l’extranger”, es van muntar gràcies a la mers a Espanya. Formats a Barcelona competència de l’electricista local Na- i , respectivament, Barnadas i bor Barnadas. La propaganda remar- Gassiot van introduir l’aplicació dels cava la voluntat d’ajustar els honoraris raigs X, l’electricitat estàtica, la galva- a les possibilitats de la majoria de la noplàstia, l’ozonització i altres avenços població i facilitar el servei de franc als del moment en el tractament de moltes pobres de solemnitat.

1 REPERTORI DE FONS / BREVIARI EL FONS OLOTÍ D’ALFRED PALUZIE I LUCENA

tat professional al servei El Museu Comarcal de la Gar- del municipi i projectà rotxa ha rebut darrerament un elevat al mateix temps diver- nombre de donacions. Destaquen ses construccions d’ha- una tela titulada Cingleres i Pont vell bitatges, sempre amb del Pasteral, del desaparegut Sebastià trets modernistes, que Congost i Pla (Olot, 1919-2009), s’inicien amb la transfor- que correspon a la darrera època mació de la casa Masllo- del pintor i que ha estat donada per rens, del carrer de Sant la seva família; un llit d’Olot de fi- Cristòfol, que representa nals del segle XVIII, pertanyent al una de les primeres in- compositor Xavier Montsalvatge i cursions significatives del Bassols (, 1912-Barcelona, modernisme a la ciutat 2002), on sobresurten una imatge de d’Olot, com diu l’histo- la Verge del Tura al mig del capçal i riador de l’art Joan Sala un conjunt d’ornaments daurats a tot i Plana. vol, també donat pels seus familiars; El fons documental una col·lecció de dotze peces de roba d’Alfred Paluzie que s’ha blanca elaborades per la modista conservat prové d’un con- Sabina Tenas i Bassols (Olot, 1869- junt de carpetes que eren 1924), que la família Regincós i Vilà guardades a la casa de ha donat en nom de la seva difunta Sant Rafel, on l’arquitec- mare, Rosa Vilà i Tenas, i un paisatge te residí en els seus anys rural de Josep M. Vayreda i Canadell d’estada a Olot, i que ens (Olot, 1932-Girona, 2001), donat han arribat a nosaltres. per la família Vayreda i Solé. Excep- La documentació, evi- cionalment, el Museu ha adquirit a la Alfred Paluzie i Lucena va néixer dentment molt incompleta pel que fa a família Canut i Bartre un quadre de a Barcelona el 26 de juny de 1870 i la seva activitat profesional i artística, Marian Vayreda i Vila (Olot, 1853- va morir en aquesta ciutat el 17 de s’agrupa en sis carpetes, cadascuna de 1903), un paisatge rural amb vaques gener de 1943. Era nét d’Esteve Palu- les quals conté temes molt diversos. És que pasturen. zie i Cantalozella, reconegut pedagog possible que molta altra documentació i paleògraf, fundador de l’Editorial s’hagi perdut en el transcurs dels anys, ••• Paluzie i fill il·lustre d’Olot. El pare atesos els canvis que ha sofert la casa d’Alfred, Faustí Paluzie i Tallé, va am- de Sant Rafel en relació amb els seus L’Hemeroteca Comarcal Digi- pliar i estendre l’activitat editorial per ocupants. El període que abasta aquest tal de l’Arxiu Comarcal del Ripollès Espanya i Amèrica. Els seus germans fons, quan fa referència a Olot, va de ha incorporat recentment un bon Esteve i Josep, aquest destacat proble- 1902 fins a 1913, uns anys després que nombre d’exemplars de la premsa de mista d’escacs i autor de coneguts tex- Alfred deixés el càrrec d’arquitecte Camprodon a la seva col·lecció de tos sobre la matèria, van continuar al municipal. premsa comarcal (www.arxiucomar- capdavant de l’editorial. Un altre ger- Entre la documentació de les car- calderipoll.org). Diverses capçaleres mà, Juli, fou autor d’un llibre singular petes s’hi troben: dibuixos a llapis, camprodonines contenen informació i erudit, Cataluña juzgada por escrito- tinta i aquarel·la de croquis de diver- útil sobre els pobles de Beget, Bes- res españoles no catalanes, que signà ses obres; projectes de serveis tècnics tracà, Bolòs, Rocabruna i Salarça, si- amb el pseudònim “Julio de Gracia” i construccions diverses; estudis sobre tuats a l’Alta Garrotxa i pertanyents (Barcelona, 1906). Alfred va obtenir divisòries de finques, alineacions de administrativament al Ripollès. Cal el títol d’arquitecte a l’Escola de Bar- carrers, valoracions de finques, plà- recordar, a més, que el periòdic La celona, que li fou lliurat per la Reina nols de permutes de finques, laudes, Costinyola (1892-1896) s’imprimia Regent el 31 de juliol de 1897. peritatges judicials…; correspondèn- a Olot, al taller de Joan Bonet i Ri- Tant Alfred com algun dels seus cia amb l’alcaldia d’Olot, relativa a bujent (Sant Gregori, 1838-Olot, germans van mantenir-se vinculats a encàrrecs concrets sobre qüestions 1907), i que La Frontera de Campro- Olot al llarg de la seva vida, on con- municipals i del planejament urbà; don (1904) i La Font Nova (1904- servaven la casa del carrer de Sant documentació relativa al projecte d’es- 1912) van ser fundats i dirigits per Rafel, que havien adquirit el 1786 els coles municipals de Castellfollit de la l’impressor i músic olotí Pere Aubert i seus avantpassats, quan des de Lodeva Roca i a un projecte de “casa econòmi- Port (1879-1951). Gràcies a la digita- (Occitània) van passar a residir a Olot, ca”… Finalment, també hi consten un lització que ara s’ofereix, l’Arxiu pot el 1773. dibuix del drac i els plànols de la casa garantir i facilitar l’accés a aquestes El 1902 l’Ajuntament d’Olot va de Gaietà Vila, al capdavall del passeig publicacions antigues, habitualment nomenar Paluzie arquitecte munici- de Miquel Blay. molt consultades pels usuaris. pal, amb el previ concurs correspo- En conjunt, el fons aplega 71 dos- nent. A partir d’aquesta data, Alfred siers que comprenen, alguns, molts Paluzie passà a residir habitualment a documents diversos. Olot, on desenvolupà la seva activi- Ll u í s Pa l u z i e Mir

2 COL·LECCIÓ LOCAL

MONOGRAFIES BASCOMPTE, Jordi et al., EXPÓSITO, Ricard, “Ecological networks beyond food “En els orígens de la premsa cata- Col·legi de Ca les Hermanes, 1852- webs”, Journal of Animal Ecology, lana: segles XVI i XVII”, Lligams, 1973, Sant Feliu de Pallerols, Sant núm. 78, 2009, p. 253-269. núm. 7, 2n semestre 2009, p. 3-6. Feliu de Pallerols: Ajuntament de Sant Feliu de Pallerols, 2009, 160 p. BASCOMPTE, Jordi et al., FIGUERAS, Narcís, “The architecture of mutualistic “La rehabilitació de l’església de COLLDECARRERA, Joan, networks minimizes competition Sils (1939-1953), obra de Mn. Jo- Apunts d’un curset bíblic, III, Olot: and increases biodiversity”, Na- sep Clos i de la gent de Sils (1)”, Església del Carme, 2009, 42 p. ture, núm. 458, 2009, p. 1.018- Quadern de Sils, núm. 65, setem- 1.020. bre, 2009, p. 22-24. GIMÉNEZ, Neus, Josep Clos i Fontfreda (Olot, 1886-Sils, L’Abans. Recull gràfic, Olot 1888- BAYONA, Lluís i BUSCATÓ, Lluís, 1959). “Moltes esglésies en una. La restau- 1965, el Papiol: Efadós, 2008- GIRONA, Ramon, 2009, 823 p. ració de Sant Pere de Llorà (Sant Martí de Llémena)”, Annals de “Franklin D. Roosevelt i Frank Ca- l’Institut d’Estudis Gironins, núm. pra: missatges per a un país en cri- 50, 2009, p. 517-528. si”, Treballs de Comunicació, núm. 24, juny 2008 [2009], p. 173-190. BOLÒS, Maria de i SERRANO, David, “El mapa de paisatge, un mapa te- MERINO, Imma, màtic complex”, Treballs de la So- “Arran del 5 d’octubre de 1974”, cietat Catalana de Geografia, núm. L’Avenç, núm. 350, octubre 2009, 65, 2008, p. 27-37. p. 72-75. [Carmen Castillo, documentalista xilena] BUSQUETS, Francesc et al., MONTURIOL, Antoni, “Les vies d’accés a les portes nord- “Els cartells de Sant Narcís. De Fi- oest i sud-oest de Barcino a tra- res i Festes a Fires de Girona”, dins vés dels testimonis arqueològics”, Girona: 150 anys de cartells de QUARHIS. Quaderns d’Arqueolo- Fires, 1859-2009, Girona: Ajunta- gia i Història de la Ciutat de Barce- ment de Girona, 2009, p. 7-15. lona, núm. 5, 2009, p. 124-141.

CANALS, Josep M., PUIG, Miquel, “Reivindicant el poeta Josep Mun- “L’espoli d’Olot per l’exèrcit fran- cès ara fa tres-cents anys”, La Co- GIRONA, Ramon, teis”, La Comarca d’Olot, núm. 1.511, 1 octubre 2009, p. 36-37. marca d’Olot, núm. 1513, 15 octu- Cuenta hasta cinco: cuento de la bre 2009, p. 23-24. India, Barcelona: Libros del Zorro CASACUBERTA, Margarida, Rojo, 2009, 32 p. PUJOLAR, Joan, Il·lustracions de Sebastià Serra. “Modernisme versus Noucentis- me: la literatura en el procés de “Els reptes de la llengua catalana”, L’Avenç, núm. 350, octubre 2009, GIRONA, Ramon, configuració de la llengua catala- p. 41-49. El mapuche sin sombra: cuento na moderna (1907-1908)”, dins La llengua de 1907, Barcelona: mapuche, Barcelona: Libros del ROURA, Lluís, Institut d’Estudis [et al.], Zorro Rojo, 2009, 32 p. “Guerra de ‘Independencia’ e ini- Il·lustracions de Luchini. 2008, p. 61-77. cios de ‘Revolución’”, Cuadernos Receptes i remeis dels sèniors de Sant CASACUBERTA, Margarida, de Historia Moderna. Anejos, núm. Joan les Fonts, Girona: Vatel Edi- “Imatges literàries de la dona en la 7, 2008, p. 73-90. cions, 2009, 70 p. literatura del modernisme: el cas SARGATAL, Alfred, Edició a cura de Pep Nogué. de Santiago Rusiñol”, dins Gènere i “La por del Racó del Grau”, Puig- modernitat a la literatura catalana RICART, Francesc, sacalm, núm. 103, octubre-desem- contemporània, Lleida: Punctum i Històries de la Cot – 13, La Cot: bre 2009, p. 6-9. GELCC, 2009, p. 71-77. [s.n.], 2009, 11 p. CASACUBERTA, Margarida, TORRE, Ignasi i ARRIZABALAGA, 1M2: Unmetrequadrat: Invasió subtil “Les narratives de Barcelona”, Cul- Antoni, (…), Olot: Institut de Cultura de la tura, núm. 4, juliol 2009, p. 206- “Efectos de la estructura forestal Ciutat d’Olot [et al.], 2009, [64] p. 222. sobre la abundancia del topillo rojo ARTICLES Myodes glareolus (Schreber, 1780) CASTANYER, Pere et TREMOLEDA, en un encinar de la Garrotxa (NE AMAT, Lluís, Joaquim, Catalunya)”, Galemys. Boletín In- “Un municipi en xarxa: el Pla “La bòbila romana d’Ermedàs. Un formativo de la Sociedad Española Educatiu d’Entorn d’Olot”, Guix. projecte arqueològic consolidat”, para la Conservación y Estudio de Elements d’Acció Educativa, núm. Empúries, núm. 55, 2007 [2009], los Mamíferos, núm. 21, extra 1, 356-357, 2009, p. 50-59. p. 141-161. 2009, p. 25-34. 3 ARXIU D’IMATGES / ELS MORTS (A PROPÒSIT DE L’EXPOSICIÓ DE CARME GOTARDE)

ha acumulats, l’un pecial, no a l’abast de tothom, que me- al costat de l’altre reixia tots els miraments possibles: els successivament, millors vestits, la millor disposició, els nombrosos retrats millors pentinats. Deixar-se fotografiar d’olotins no tan era tota una cerimònia. L’única possi- coneguts. Aquestes bilitat real que tenien de perdurar. Per fotografies són més això se situaven davant de l’objectiu de petites, estan em- la càmera; sovint incòmodes, espantats marcades i s’aguan- i rígids, i seguien pacientment les indi- ten amb un peu. La cacions de la fotògrafa que lentament tercera part la for- i amb molt d’ofici construïa la imatge. men un conjunt de La fotografia tenia un caràcter excep- carpetes d’anelles, cional, quasi sagrat i màgic, que amb que es poden con- el pas del temps s’ha anat perdent. La sultar en una taula, quantitat, la facilitat i la rapidesa l’han on es recullen una anat buidant progressivament del sig- gran quantitat de nificat i la transcendència que tenia. retrats, molts sen- La gent volia ser fotografiada per ser se identificar. Les recordada. Per això, quan contemplo carpetes contenen tots aquests retrats em sento interpel· Feia molt de temps que no sen- una sèrie inacabable de rostres d’olo- lat pels seus protagonistes, molts dels tia un malestar semblant visitant una tins sense nom. La majoria de persones quals em miren directament als ulls exposició a Olot. Crec recordar que fotografiades que veiem a l’exposició i em demanen que no els oblidi. Són des que vaig veure el treball de Marcel ja han desaparegut, són persones di- moltes mirades que em criden de cop i Dalmau “La culpa. Una poètica de la funtes. Davant d’aquests centenars de exigeixen la meva atenció. Cap no me- crueltat”, Beca d’Arts Plàstiques Ciu- rostres d’olotins morts que ens miren reix la meva ignorància. Els meus ulls tat d’Olot de l’any 1984, a la sala La des del passat, avantpassats nostres que són raigs que els il·luminen i els retor- Carbonera del Teatre Principal, que no ens van precedir i que van trepitjar els nen a l’escalfor de la vida. Sóc l’únic rebia una impressió similar. Vertigen, mateixos carrers que nosaltres, es fa responsable de la seva existència. mareig, opressió, angúnia, incomo- difícil no sentir-se xuclat per la força Aquest caràcter sinistre de l’ex- ditat. Els retrats de Carme Gotarde tràgica de l’inevitable pas del temps i posició, el reconec també en el mateix exposats aquests dies a la Sala Ober- no tenir una sensació de vertigen. La cartell que l’anuncia. Ara m’adono que ta de l’Hospici m’han retornat totes seva presència resulta inquietant. Des- allà ja hi és tot. El cartell està format aquestes sensacions. Però, per què una cobrir tots aquest ulls que ens sotgen és per un retrat de la mateixa Carme Go- exposició sobre els retrats que va fer aterridor. Llavors t’adones que no estàs tarde reproduït dues vegades, una en una fotògrafa olotina dels seus con- en una exposició, sinó en un cementi- positiu i l’altra en negatiu, l’un a sobre ciutadans a la primera meitat del se- ri. A la primera sala hi ha les tombes de l’altre. El positiu i el negatiu; la vida gle XX, d’una gran qualitat artística i dels olotins il·lustres, aïllades i acotxa- i la mort. La imatge de Carme Gotarde d’un indubtable interès antropològic i des entre dos llargs sudaris blancs. Són per si sola ja és lúgubre: la seva mirada històric, em desperta aquest sentiment magnífics i majestuosos monuments és fosca i penetrant, la seva roba obs- difús d’angoixa? Com pot ser que un que ressalten la importància dels per- cura i molt austera, igual que els seus conjunt de velles i innocents imatges sonatges que les habiten. A la segona cabells, negres i llisos arrapats al cap. m’afecti tant? Les exposicions de foto- sala, hi ha una sèrie de petits nínxols, No és un retrat gens agraït; és sever, grafies antigues tenen molt d’èxit i són perfectament ordenats i democràtics, sec i trist. Però la mateixa imatge en molt populars. Ens permeten recordar repartits regularment en tres pisos. I negatiu, a més de tètrica, es transforma o descobrir com era la vida i la gent les carpetes són la fossa comuna on van en fantasmagòrica i irreal. És el retrat de la nostra ciutat. Normalment, són a parar i es barregen els desconeguts, d’un mort que ens observa des del més una font de gaudi i de reconeixement. els pàries que ja ningú no recorda i que enllà, des de les tenebres. Els seus ulls Però els retrats de Carme Gotarde van esperen que algú els rescati de l’anoni- blancs inexpressius són terrorífics. És molt més enllà; transcendeixen aquest mat. La impressió que produeix la visió un cartell que fa por. Algunes de les caràcter evocador i diàfan. Transmeten sobtada de tots aquests cadàvers junts persones que van conèixer Carme Go- alguna cosa obscura i tenebrosa que en un mateix espai és esgarrifosa. tarde la descriuen com a mig monja, colpeja les nostres emocions. Tant en Aquesta força violenta que em sac- mig bruixa. Tenen tota la raó. És una les mateixes imatges com en la forma seja, provocada pel conjunt de l’exposi- bruixa amb poder i màgia, capaç de re- com són exposades hi ha quelcom que ció, també la trobo a l’interior de cada viure els morts. És una monja que amb remou el nostre esperit. una de les fotografies. Cada retrat que la seva fe aconsegueix el miracle de la L’exposició està dividida en tres contemplo és un recordatori que ens vida eterna per als seus fidels. parts. A la primera sala, entrant, hi ha arriba des del passat. Són fotografies Carme Gotarde Camps. Retrats. els retrats, individualitzats i de grans estàtiques, artificioses, encarcarades, 1912-1947 és una excel·lent exposició dimensions, de vint personatges pú- aparentment neutres; però el pas dels amb un magnífic disseny. Ideal per a blics olotins. A la segona sala, hi ha anys els ha donat una profunda càrre- l’inici de la tardor, perfecta per a l’es- tres lleixes llargues, una sobre l’altra, ga emotiva. Per a la majoria de la gent, tació dels difunts. que ressegueixen les tres parets on hi fer-se un retrat era una ocasió molt es- Ca r l e s Bat l l e Bo s c h

4 DEL DINOU AL VINT-I-U / DÈFICIT PÚBLIC Jo a n Ba r n a d a s ([email protected]) Aquest dies les corts espanyoles estan discutint un nou La Restauració va substituir aquest sistema contributiu pressupost general que, tot i que recull un important incre- autònom i cooperatiu per un altre de general i igualitari per ment d’impostos, preveu que les despeses seran més altes a tots els municipis, que només preveia la participació en que els ingressos i que, per tant, el dèficit públic continuarà alguns dels impostos directes i se sustentava en els impostos creixent. No ens hauria d’estranyar, la història d’Espanya indirectes. Aquest model, semblant a l’actual, no deixava està marcada pel dèficit públic i per la incapacitat dels seus gens d’autonomia financera al municipi i, per tant, no per- governants per portar una política econòmica justa i equili- metia fer front a les eventualitats extraordinàries de manera brada. La vida dels ajuntaments també ha estat marcada pel eficient. Si a aquesta restricció hi afegim que els alcaldes i dèficit públic, com a mínim els últims cent cinquanta anys. regidors varen deixar de respondre de la gestió pública amb Abans no, perquè els alcaldes i regidors, que normalment el seu patrimoni personal i que ja no eren patricis obligats eren gent de bona posició social nomenats per l’autoritat sinó ciutadans voluntaris, tindrem tots els elements que ex- contra la seva voluntat, responien amb el seu patrimoni pliquen per què es va començar a disparar el dèficit muni- personal dels desequilibris financers provocats per la seva cipal. gestió municipal. No és estrany, doncs, que mobilitzessin En el cas d’Olot, en vint-i-cinc anys es va generar un l’exèrcit per obligar els morosos a pagar o que no apro- gran dèficit públic, perquè sense disposar de prou pressu- vessin una despesa, per molt justa i necessària que fos, fins post es varen reformar la caserna militar i l’escorxador, es que els contribuents no es posaven d’acord sobre com la varen reparar les conduccions i canviar les bombes de l’ai- pagarien. gua, es varen pagar tributs estatals, etc. La falta de diners Tot va canviar amb la Restauració borbònica. L’Estat mai no va ser un problema. L’alcalde pagava i callava. I el va voler treure poder als ajuntaments i els va reduir dràsti- forat ja se’l trobava qui venia al darrere. cament la capacitat financera. Fins aleshores, els municipis De fet, al llarg dels anys, han estat pocs els alcaldes que podien gastar tants diners com volguessin en millores urba- han intentat ajustar la seva gestió als recursos que la ciutat nístiques o socials, amb l’única limitació que els principals generava i que no han estirat més el braç que la màniga. Per contribuents estiguessin disposats a pagar-les durant l’exer- això seria exemplar que, en lloc d’elogiar i dedicar carrers a cici. Les viles progressaven més o menys segons la capacitat alcaldes “sobregastadors” com Monsalvatje, Saderra, Bret- emprenedora i altruista dels seus principals contribuents. cha o Macias, ens acostuméssim a reconèixer la bona tasca Olot, desgraciadament, mai no va tenir una classe dirigent que varen fer alcaldes fins ara considerats més grisos com gaire ambiciosa ni especialment generosa. Escubós, Aramburo, Malibran o Brussosa.

UNA EDUCACIÓ OLOTINA / FESTES, DOL I CIRCUMSTÀNCIES Sigrid We r n i n g ¿Podríem dir que a les festes (vull dir les públiques, són excepcionals, com un insecte mil·lenari dins un tros com ara les del Tura) quan sentim “Festes!” es produeix una d’ambre. L’alegria o fins i tot la felicitat pública no són pro- amalgama de felicitat íntima i general-compartida? Crec que gramables, no creixen als arbres, a punt de ser recollides pel sí, perquè me’n recordo de La nit de Sant Joan, la de Jaume consumidor. Sisa, que vam veure i viure durant unes festes del Tura de Podria ser que la paraula consumidor fos clau per al ja fa anys. De fet, no he d’explicar a ningú on rau la gràcia nostre comportament festiu: per festes agafem el carro de d’aquest espectacle; qui el va veure encara somriu pensant compres i circulem pel supermercat mirant l’oferta. Hi ha en la senyoreta González, en el falset d’en Sisa quan elogia productes suposadament per a tothom, posats, però, en sec- la coca de Sant Joan o en el moviment de masses que volia cions (que ningú no es confongui!). Guiats d’aquesta mane- fundar aquell noi polititzat (o era la noia?) quan tots els es- ra, agafem el que ens convé: hard rock al passeig de la Mura- pectadors anaven esperant una –potser tímida, però, així i lla, ball de saló a l’Hospici, borratxera al Ball de l’Hora, jazz tot una– declaració d’amor. Puc assegurar que una servidora a la Font de l’Àngel, música clàssica al darrere del Consell estava del tot absorbida per allò que es muntava a l’escenari. Comarcal, etc., etc. Jo que ja sóc una mica gran i (ai, vanitas Tot brillava: la llum (evidentment), les paraules, la vanitatum et omnia vanitas) presumeixo d’un cert interès música, l’attrezzo... Encara sento com la musculatura bucal cultural, vaig, per exemple, al compartiment “Exposicions”, se’m descontrolava: m’obria els llavis i produïa un somriure tot intentant de donar la imatge de consumidora crítica. Co- constant. Era feliç. Tothom era feliç i ningú no semblava mento segons la meva millor ciència i consciència el que disposat a desprendre’s de l’encantament quan finalment veig: una instal·lació que ratlla la perfecció, un quadre que havíem de deixar el teatre. Impregnats encara d’aquesta em fa dubtar, les fotos de Carme Gotarde que evoquen una mena d’unió mística entre escenari i públic, la gent ens re- societat ja llunyana... i no crec que hi hagi gaire res de do- partíem al Firal, serenament excitats, evocant allò vist, i ens lent si actuo així. Ben a dins meu, però, sé que això no és trobàvem que l’atzar de la programació de festes ens havia la festa de la mosca dins de l’ambre, sinó que és, per més preparat un ressopó: havia passat el Cós Iris (em sembla que que m’agradi, només una exposició de festes, no produeix llavors ningú no en deia Batalla de les Flors) i el terra del el somriure feliç de complicitat amb els altres com la festa Firal estava cobert de confeti blanquinós sota les garlandes d’en Sisa i el seu ressopó allà al Firal. lluminoses penjades a dalt, entre els arbres. Així, la festa (Aquí volia posar punt i final, perquè semblava un aca- teatral s’escolava suaument cap a fora. Era una cadència im- bament correcte de l’escrit. Faltaria a la veritat, però, si no millorable; encara me n’alimento espiritualment. digués que any rere any els Gegants i cia. m’emocionen com És obvi per què guardo aquestes hores a la memòria: cal i sento que estic de festes amb tots els olotins.)

5 APUNTS I REPUNTS NATURALS / TC: 166 & 1.188 ... (!). SALVANT LES DISTÀNCIES Em i l i Ba s s o l s i Is a m a t podia establir “normes addicionals de protecció” en matèria d’espais naturals. El ponent del Constitucional fou Francis- co Tomás y Valiente, un magistrat que anys més tard va ser assassinat per la banda terrorista ETA en el seu despatx de la Universitat Autònoma de Madrid. El ple del tribunal, reunit el 23 de novembre de 1982, va desestimar el recurs i va pro- nunciar-se en el sentit que el Parlament de Catalunya sí que estava legitimat per legislar i declarar nous espais protegits sense que amb això vulnerés cap competència estatal. La sen- tència va crear jurisprudència i va resoldre un dels primers conflictes generats a l’estat espanyol sobre distribució cons- titucional de competències en matèria de medi ambient. Allò extraordinari del cas, al meu entendre, és que no- més van passar 166 dies, vacances d’estiu incloses, des que

E. B . s’interposà el recurs d’inconstitucionalitat fins que es dictà Actualment s’està reproduint una circumstància similar sentència. Una mostra prodigiosa de promptitud administra- a la que es va produir fa 27 anys. Similar en el fons, però ra- tiva, si tenim en compte que parlem d’una administració, la dicalment diferent en magnitud i formes. Llavors, com ara, de justícia, lenta per definició, i d’un tribunal, el Constitucio- un grup de persones estaven pendents d’una sentència. Si- nal, integrat per magistrats d’alta volada judicial que es po- tuem-nos a principis de 1982, quan el Parlament de Cata- nen molt de tant en tant a les seves encoixinades poltrones. lunya aprovava, per unanimitat, la Llei de protecció de la I no puc evitar comparar-ho amb els 1.188 dies (comp- Zona Volcànica de la Garrotxa. Aquell gest legislatiu no va tant fins a l’1 de novembre de 2009) que fa que esperem agradar gens al govern de Madrid que va reaccionar presen- que el TC es digni a dictar sentència sobre el recurs que va tant un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei. El recurs presentar el Partit Popular contra l’Estatut d’Autonomia de presentat per l’advocat de l’Estat, en nom de qui llavors era Catalunya, el 31 de juliol de 2006. Salvant les distàncies pel president del govern espanyol, Leopoldo Calvo Sotelo, fou que fa a la magnitud, les formes i el context sociopolític de admès a tràmit pel Tribunal Constitucional vint-i-dos dies cada cas i reservant-me l’opinió sobre la voluntat d’alguns més tard i el 6 de juliol apareixia publicada la corresponent de voler fer treballar uns magistrats tan insignes en la revi- disposició general al Boletín Oficial del Estado. Això moti- sió d’una norma bàsica, refrendada per tot el poble català vava l’automàtica suspensió i vigència de la llei mentre no es (a aquestes alçades ja no ens hauria de sorprendre res), el resolgués el recurs. L’advocat de l’Estat, Manuel M. Vicens i mínim que se’ls pot exigir ara als del TC és que acabin el Matas, argumentava que el Parlament de Catalunya s’havia dictat d’una vegada, que nosaltres també tenim ganes de extralimitat en les seves competències (us sona aquesta can- revisar les faltes que han fet. Ni que sigui per decidir si els çoneta?) i que la comunitat autònoma de Catalunya només aprovem o no.

DIBUIXOS AMB EL COMPONEDOR / SADURNÍ, EL “CIRUET” Do m è n ec Mo l i No vaig saber mai de què li venia aquest motiu. Era un accent enfadat: “Com és que tens aquell llum encès? És com conspirador nat. Com un personatge arrencat d’un retaule tenir un lladre que et roba ininterrompudament. Apaga’l!”. cortesà del segle XV. Venia a la impremta a portar les seves Moltes vegades explicava imaginàries conxorxes deduïdes cartes al director. Cartes fascinants. Donava consells, de- només de veure dues persones enraonant. nunciava errors, oferia solucions... en totes les àrees ciuta- Els temps il·lusionats de la transició foren el caldo ide- danes que depenen de la funció pública. La seva era sempre al, l’eclosió de tota la seva capacitat d’intriga. Veia gent de una mirada crítica, eixida d’una observació elemental, ama- partits diferents i fins i tot oposats i en treia interessants nida amb el sentit de la immediatesa. Eren solucions que conclusions. La incipient “democràcia”, finalment, li per- s’acostaven més als invents del professor Meravelles que a la metia trametre lletres per “denunciar” persones que perta- realitat possible. En aquells anys, recordo que era habitual nyien als poders fàctics del franquisme. Era feliç. Ell ima- una figura que avui no trobo enlloc –no dic que no existei- ginava que acabada aquella dictadura vindria un temps en xi–, que era “l’advocat dels pobres”. Eren uns bons senyors què les seves idees triomfarien. Suposo que en el seu més a qui es reconeixia una experiència en certs assumptes i a íntim imaginari es veia movent els fils de la política local qui se solia demanar parer davant de certes circumstàncies. des de darrere el roure. Imposant les seves idees, qui sap si Els seus veredictes eren una barreja explosiva: deu per cent dirigint una KGB o un FBI olotí amb llicència per intrigar. d’imaginació, vint de sentit comú, seixanta d’inversemblan- En el fons, ell era un tros de pa remullat amb vinagre de ça i deu de filosofia de baix cost. A les cartes del senyor Sa- Mòdena, aquell que entra a la boca agre i surt dolç. Un dia durní, a qui mai no vaig saber per què la gent el coneixia pel va entrar a la impremta i em va dir: “Corre, deixa’m un dia- sobrenom del “Ciruet”, a més de tots aquests ingredients, ri...” Davant la urgència li vaig allargar el diari del dia. “No, s’hi podia detectar escuma de complot polític adreçat sem- un qualsevol, és que he vist un polític d’AP que ha arribat pre contra les forces municipals. Semblava com si les seves amb la TEISA i vull veure on va... Només és per posar-me’l missives estiguessin pensades només per dinamitar el poder davant de la cara per seguir-lo sense que em vegi”. I a mi establert. Quan venia a la impremta i veia una bombeta en- m’hauria encantat seguir-lo a ell pels carrers de la ciutat si- cesa, sense que aparentment fos necessària, em deia amb mulant que llegia el diari.

6 ELS NOMS DE LA TERRA / LA CANYA DOBLE BREVIARI

Xa v i e r Pu i g v e r t i Gu r t El trencaclosques jurisdiccional llogaret! La Canya de Dalt, de Bianya, El dia 27 de novembre, a les 7 de la Canya, poble repartit entre els correspon a un hostal nascut a la riba de la tarda, a Can Trincheria, Albert municipis de la Vall de Bianya i Sant esquerra, dins del veïnat de les Illes, al Batlle i Carreras presentarà les con- Joan les Fonts i prolongació urbanísti- qual va arrabassar la titularitat. Quan? clusions del treball Joan Teixidor, ca del d’Olot, només és comparable a Doncs en una data imprecisa anterior a crític d’art. Aquest acte, organitzat l’enigma del seu origen toponímic. Tan 1750, una manera elegant de reconèi- per l’Arxiu Comarcal de la Garrot- sols sabem allò que no és: no és un po- xer que duem uns papers massa molls. xa i l’Institut de Cultura de la Ciu- ble d’arrel medieval ni el seu nom neix Ara bé, la referència a la Canya de tat d’Olot, s’inscriu en el marc de la d’una denominació antiga. Baix, santjoanenca, és d’una precisió commemoració dels vint anys de la Calia que un document fora del aclaparadora. La “casa de Boix i Pine- publicació de Fluvià, l’últim llibre comú proporcionés la clau, com ara la da” que va rebre aquest sobrenom per de poemes de Joan Teixidor. rodalia o descripció de les parròquies proximitat a l’original remet al 10 de de la vall de Bianya que van efectuar març de 1733, quan un sastre d’Olot, ••• els regidors i vuit pagesos de confiança Jaume Boix i Pineda, va comprar part l’any 1750. Per delimitar la parròquia d’un camp, anomenat Campsesfor- El passat 25 de novembre es va de Sant Andreu de Socarrats en el seu ques, a un pagès de Sant Joan les Fonts tancar l’exposició fotogràfica Car- apèndix a banda i banda del Fluvià, els per fer-s’hi una casa. La primogenitu- me Gotarde Camps. Retrats. 1912- avis savis del lloc van assenyalar “un ra, doncs, cal atorgar-la a la casa de 1947, que ha estat visitada per 3.410 camí que va de Coní a l’hostal de la condició hostalera i padró bianyenc. persones. Durant les set setmanes Canya y de ahont se encontra lo camí Pel que fa al curiós nom, potser que ha estat oberta, la col·laboració real”. Després de travessar el riu i en- provenia de l’obligació de l’hostaler, ciutadana ha permès identificar un filar-se per la falda d’Aiguanegra, la especificada en els arrendaments del centenar de retrats fins ara no docu- frontera “passa Fluvià dret devant de segle XVIII, de tenir un senyal “ab mentats. A partir d’ara, les persones la casa de Boix y Pineda, altrament post o ab ram”, un tauló o una branca, que vulguin continuar col·laborant anomenada la Canya de Baix, que és perquè els passavolants identifiquessin en aquest procés d’identificació, po- de Sant Joan les Fonts”, abans d’anar a clarament que l’establiment podia sa- den adreçar-se a l’Arxiu Comarcal trobar el mas Cabrafiga. tisfer la gana i la set acumulades en el de la Garrotxa (carrer de l’Hospici, Per fi un paper vell ens aclareix trajecte. És possible que la canya evo- 8, 2n pis). el rol que cal atorgar a cadascun dels qués aquell oasi de pa i vi? M’agrada padrins en el naixement i bateig del pensar que sí. •••

RARS / FESTEIG / FESTEJO Dues tesis doctorals sobre la xarxa de biblioteques creada per A.M. la Mancomunitat de Catalunya al El 7 de juny de l’any emes escrit per Santiago començament del segle XX, pre- 1920, el rei Alfons XIII va de Griñó, un llibre pul- sentades al Departament de Biblio- concedir el títol de baró a crament autoeditat l’any teconomia i Documentació de la l’economista Joan Miquel 1971 a Vitòria en què Universitat de Barcelona, es troben Griñó i Fargas, Piñol de l’autor rememora, en do- disponibles al dipòsit digital TDX Porta i Sagristà (Lleida, ble versió catalana i cas- (tdcat.cesca.es). Es tracta dels tre- 1883-Madrid, 1964) per tellana, un primer amor, balls de Teresa Mañà Terré, Les la seva aportació al desen- una representació simbò- biblioteques populars de la Manco- volupament de la Quinta lica i fictícia de les noies munitat de Catalunya (1915-1925), de Salud de La Alianza. que van ser companyes presentada l’any 2005, i de Jordi Griñó estava casat amb seves de batxillerat a l’Es- Llobet Domènech, Lectura i biblio- Rosa Rabert, una vigata- cola Blanquerna, de Bar- teques populars. Model de col·lecció na amb ascendència oloti- celona, abans de la Guer- i lectura a les biblioteques populars na, i el matrimoni passava ra Civil. de la Mancomunitat de Catalunya: temporades a Olot, on tenien una tor- Posteriorment, Santiago de Griñó 1918-1922, defensada el 2008, que re al carrer Vilanova, coneguda com va estudiar la carrera d’enginyer in- inclouen l’exemple de la Biblioteca La Rosaleda. En aquesta ciutat, tot i dustrial. La Guerra Civil el va sorpren- Popular d’Olot (1918). La tesi de que al carrer Mulleras, va néixer l’any dre a l’estranger, on viatjava sovint. Mañà se centra en els precedents de 1917 el tercer dels quatre fills que van Com a voluntari de la zona nacional, biblioteques públiques a Espanya i tenir, Santiago. va formar part de la Legión Cóndor i Catalunya; els models que van servir Va ser Consol de Garganta –que va entrar amb les tropes franquistes a de referència; el procés de gestació m’havia explicat sucoses anècdotes de Barcelona. Vinculat a una empresa au- del pla de biblioteques i la seva im- la família, especialment de la barones- tomobilística, va viure entre Madrid i plantació i resultats, mentre que la sa, com per exemple que van posar el Vitòria. Va col·laborar en el diari ala- recerca de Llobet prioritza la tria dels nom d’Eduardo, “Eduardín”, al fill pe- bès Norte Express i va ser diputat per llibres i els valors culturals i ideo- tit en honor del president del Consell Alianza Popular en el Parlament Basc lògics que acompanyaven la propos- de Ministres Eduardo Dato– qui em va entre 1980 i 1984. Va morir a Madrid, ta de lectura de les biblioteques. posar sobre la pista del llibre de po- l’any 1985.

7 IMATGES D’UN SEGLE / LA UNIÓN COMERCIAL Jo r d i Pu j i u l a o un Sindicat d’iniciatives, com a societats amb interessos més o menys comuns i precursores de la Unión Comercial. Al cap de dos anys, Carles Cardelús cedí la presidència a Lluís Quintana. Aquesta societat s’instal·là inicialment als locals que hi havia sobre el cafè de Novetats (ocupats per diferents enti- tats al llarg de la història olotina), juntament amb la Lliga Industrial, ja esmentada, i la delegació local de la Cambra de Comerç de Girona, que la Unión Comercial s’havia es- forçat a fer venir a Olot. Més endavant, la seva seu s’establí i u l a j a la placeta de la font de l’Àngel, on hi havia el cafè Colón, u P i d conegut com el cafè d’en Joanet de Salt. o r J i u x

r Una de les primeres activitats de la Unión Comercial A fou manifestar-se en contra del monopoli de la sal que l’Es- Durant les dues primeres dècades del segle XX, també tat pretenia imposar i que significaria un augment, deien, els comerciants i la menestralia local s’anaren organitzant del 50% del preu. Amb la guerra mundial, també lluità per en associacions. Sabem que a mig juny de 1914 s’aprova- les restriccions de matèries primeres, protestà pels impostos ren els estatuts de la Unión Comercial, una entitat gremial i negocià el preu del ferrocarril, segons diu Joan Barnadas. que donà força joc a la vida olotina del segle passat fins La Unión Comercial, és evident, vetllà sempre pels interes- a la Guerra Civil. Sembla que la iniciativa la portà Carles sos de la burgesia olotina i participà en la política local re- Cardelús i Carrera, advocat olotí que ocupà la secretaria de comanant el vot d’acord amb els seus interessos. Poc abans la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona. Ell mateix de la vinguda de la República, també la Unión Comercial se presidí la primera junta directiva de l’entitat que es consti- sumà a moltes altres societats olotines demanant l’amnistia tuí aleshores, amb Tomàs Puig a la vicepresidència i Esteve per als presos polítics, el 1924 i el 1930. Però, entre altres Comas, Baldiri Descals, Joaquim Vila, Miquel Corcelles, iniciatives, destacà la del foment del turisme a la ciutat. Fou Joan Aumallé, Albert Gratacós i Bartomeu Castanyer en la promotora del primer projecte de Piscina-Estadi a Olot, diferents càrrecs. La societat s’adherí a la Junta Gremial Es- lamentablement fallit, i de les primeres fires de mostres lo- pañola, que presidia l’olotí Josep Ayats. Anteriorment hi ha cals, com les que es feren el 1934, la primera, i el 1935, la notícies d’altres entitats olotines amb finalitats més o menys segona. La fotografia correspon a un àpat a la font Moixina semblants, com la Junta de Defensa Industrial y Comercial, dels membres de la Unión Comercial, cap a l’any 1920, sota constituïda el 1899, o també la Lliga de Defensa Industrial, la presidència de Lluís Quintana.

OBJECTE D’ESTUDI / LES AUS MIGRADORES PLANADORES Com és sabut, la Garrotxa no ha el sol provoca en escalfar el terra. Re- l’espècie més abundant que creua la estat mai considerada un lloc de pas. munten fins que agafen suficient alçada comarca acostuma a ser l’aligot vesper Certament, la seva geografia ha estat per poder planar en direcció a un nou (Pernis apivorus), que de vegades ho fa desfavorable per al pas dels vehicles en corrent i recórrer grans distàncies, amb en xifres de milers d’individus. Aquest trànsit, tal com passa en comarques ve- una despesa mínima d’energia. Durant rapinyaire és un migrador nat i mai ïnes. El que no és tan conegut és el fet el període de migració postnupcial fan no es queda a hivernar a la península que és una important via de comunica- viatges de nord a sud per buscar climes Ibèrica, ni tan sols al nord de l’Àfrica. ció per a milers d’aus que travessen els més benignes i més recursos alimenta- El segueixen, en nombre de centenars, nostres cels anualment. Un fenomen ris que en el centre i el nord d’Europa, l’esparver vulgar (Accipiter nisus), visible a simple vista durant uns perí- on han estat criant. l’àguila marcenca (Circaetus gallicus), odes concrets de l’any. L’any 2002 es va iniciar el segui- l’arpella vulgar (Circus aeroginosus) i A finals dels anys vuitanta, la ment del fenomen migratori, que en- l’aligot comú (Buteo buteo), i així fins premsa va narrar l’arribada d’un grup cara dura, gràcies a l’impuls del Parc a vint espècies de rapinyaires. Alguns de cigonyes blanques a Olot i les Pre- Natural i del Cos d’Agents Rurals. Es anys, la cigonya blanca (Ciconia cico- ses. Llavors, els tècnics del Parc Natu- va establir una senzilla metodologia de nia) pot arribar a rivalitzar en nombre ral de la Zona Volcànica de la Garrotxa camp (observar durant quatre hores al amb el rapinyaire més abundant. So- van valorar la conveniència de buscar dia els cels de la Garrotxa per detec- vint viatja en estols molt nombrosos algun punt de la comarca adient per tar el màxim nombre possible d’aus que són molt visibles quan algun grup, avaluar quina era la quantitat de cigo- que travessen la comarca) i es va fixar a darrera hora de la tarda, es decideix nyes i altres aus planadores que podien un calendari (del 25 d’agost al 25 de a passar la nit en un poble de la comar- travessar-la en migració. setembre, tots els dies). Com que és ca i reprendre la marxa l’endemà. Quan es parla d’aus migradores impossible comptar totes les aus que Aquests són els “camins invisibles” planadores (especialment, rapinyaires i travessen la comarca, gràcies a aquest al cel que tractem de definir i estudiar, cigonyes) es fa referència a aquelles es- mètode s’obté molta informació i es per evitar que qualsevol dia la instal· pècies que migren de dia, que acostu- poden comparar els resultats d’un any lació de molins de producció eòlica, men a ser força grans i que tenen gran per altre. Per a moltes aus, la Garrotxa línies elèctriques o altres infraestructu- superfície alar, la qual aprofiten per sí que és un lloc de pas. res pugui ocasionar un greu impacte a remuntar els corrents d’aire ascendent, Els resultats de les vuit campa- aquestes incansables viatgeres. coneguts com a corrents tèrmics, que nyes de seguiment permeten dir que Fr a n Tr a b a l o n

8